Anecdota

Laughter is the Best Medicine

Tenir (bon) humor


(alarma) No, ja m’he de llevar! Si tinc
la sensació que no he dormit gens. Quina manera de començar el dia, tu. Avui tinc l’agenda desbordada.
Va, ànims! Enda… Ah! Què és això? Què és això? Oh, quina merda! Agafa-t’ho bé,
que diuen que porta sort, això. Ui, sí! Té una pinta
de portar sort que no me l’acabo. Va, tira! Abans d’anar a la feina,
compraré alguna cosa. Va, que tinc pressa. No m’ho puc creure. De veritat? Avui és el meu dia. Vinga, ràpid, que faig tard. Som-hi, cap amunt! No! Ara no funciona l’ascensor! Escales amunt, va! Ara sí, ara ja ho tinc tot.
Cap a la feina. No pot ser. De veritat, una multa? Només em faltava això. Potser avui els experts en comèdia em podran dir com s’ho fan per no perdre l’humor
quan tot es complica. Sabeu on seieu o no?
Aquí, sí. Doncs ja hi són tots. 4 grans professionals de l’humor
i millors persones. En Fel, parella còmica
d’en Xuriguera durant 20 anys, ara comença una nova etapa
de monologuista en solitari. La Júlia no és una cara coneguda, però és la culpable que cada dijous
els polítics ens facin riure. En Jordi va entrar tard
al món de l’humor, però les seves paròdies d’esportistes ja són un clàssic. I la Mònica ha fet comèdia
a l'”Homo Zapping”, a La Cubana, amb el Buenafuente,
a “La que se avecina”… i ara, al teatre. Tots saben fer riure els altres, però ara descobrirem
si també són capaços d’agafar-se la vida
amb sentit de l’humor. Avui, a “El sopar”…, tenir bon humor! Com ho vau saber,
que fèieu riure l’altra gent? Hi ha un moment que ho saps? De dir: “Què passa que la gent sempre riu quan faig no sé què?” Hòstia, jo… jo molt tard, com tot. Com tot. Explica, explica. Què vol dir “tard com tot”? Jo tot ho he fet tard. I quan dic tot, vull dir tot.
No especificarem. Però jo estudiava disseny gràfic i als 16, 17 anys,
un dia una noia em va dir: “Hosti, Jordi, vine aquí
i seu amb mi, i fes-me riure.” (Júlia) Quina tia més rara. No, no, però el rotllo era:
“Què vols dir, que et faci riure?” No ho entenia. I em vaig adonar, o vaig sospitar, al cap d’un temps, que jo feia riure. Jo no ho vaig saber fins llavors. Per mi, riure era una cosa… No feia riure, jo; jo reia. Amb els meus amics, amb la meva família, jo reia i rèiem. Però que una persona et digui:
“Vine i fes-me riure”. Era com: “Hosti,
quina responsabilitat que tinc!” Allà vaig dir: “Doncs potser sí”,
perquè, a més, aquella noia reia. I a partir de llavors et vas adonar que volies fer riure? No. Que tenia la capacitat
de fer riure. Entesos.
Sí. Però va ser al cap dels anys
que vaig descobrir… Perquè el meu entorn sempre em deia: “Hauries de fer teatre
perquè sempre fas riure.” I un dia, a l’escola on treballava,
feia de monitor… i els monitors i professors volien fer la llegenda de Sant Jordi. I dos dies abans es van “rajar”. Llavors van dir:
“Rios, fes alguna cosa tu.” Però què és, aquesta pressió? “Fes tu, que sempre fas sorollets
i fas…” Esclar, una cosa és fer riure aquí,
entre amics, al ressopó. I allà sí que em vaig adonar que tenia una capacitat explotable
per fer riure. Perquè eren 300 persones. Eren nens de 3 anys, de 14,
els pares, les tietes, els avis… Vaig fer la llegenda de Sant Jordi
una mica així “surre”, i tothom es pixava. Els nens petits reien
perquè feia soroll, els grans perquè els feia riure. I jo vaig dir: “Hosti!” Amb quina edat, això? -Això, ja era grandet.
-(Fel) Als 52. Més! Dimecres. Tenia 29 anys.
Déu-n’hi-do. Sí. Vas començar tard, sí.
Sí. Tu estaves molt enganxada
al Buenafuente quan eres petita. Sí, sí. Buenafuente és un d’aquells casos
que dius… Fa riure.
És que fa riure! Fa riure.
És el que veus… És ell. Qualsevol cosa que faci la fa
algú altre i dius: “La meitat”. I a tu et passava de petita, això,
amb el Buenafuente. Sí, sí. Jo en cap moment em vaig adonar
que feia riure, perquè jo no dono la cara, però sí que vaig saber
de molt petita que volia dedicar-me a l’humor,
ser darrere, escriure. I va ser gràcies
a l’Andreu Buenafuente. Va ser la castanyada del 1996,
me’n recordo, que els meus pares em van portar
–jo era petita, tenia 11 anys– a sopar a casa d’uns amics
que no tenien canalla. Estava morta de fàstic, avorrida:
“Nena, vés a mirar la tele”. Fent zàping em vaig trobar
amb “Sense títol 2”. En aquell moment em trobo l’Andreu, que jo no l’havia vist mai, l’Andreu Buenafuente
entrevistant el Floquet de Neu. Uf! Que bo. I el gag consistia en això: el Floquet de Neu darrere el vidre i l’Andreu, molt solemne, entrevistant-lo
com si fos un expert. “Perquè vostè, senyor De Neu,
creu que l’economia…?” I el goril·la allà,
jugant en silenci. Jo ho recordo.
Jo també. I em sembla que al final l’Andreu…
Espera, que el tinc aquí. El tens?
Sí. Sabia que t’havies enganxat
amb el Floquet de Neu. Amb el senyor De Neu.
Senyor De Neu. L’he buscat. Espera, a veure… Ai, que ara no farà riure! A veure si no aguantarà el pas del temps. No, està bé. Passaríem a una altra pregunta,
señor De Neu, aviam si es troba més còmode. Sisplau, estigui per mi. Ser blanc és original,
com a goril·la, però a Barcelona queda lleig,
no ens enganyem. No li agradaria més
anar de blaugrana, per exemple? Mm-hm. Ja. Diu que sí que ho ha pensat, però que, com que no parla, no ho ha pogut proposar mai als cuidadors. I jo li faria una última pregunta
ja per acabar. Ha tingut un munt de fills. M’esperaré un moment que vingui, perquè jo no puc fer una entrevista
d’aquesta manera. Senyor De Neu… Senyor De Neu… Era allà. Jo sabia que era mal entrevistador,
però tant perquè… De moment encara no m’havia marxat ningú fugint. No? Espera, que ve. Un moment, eh? Perdona. Senyor De Neu… Sí. Prefereix quedar-se
una mica més lluny. D’acord. Doncs com deia, ja per acabar,
senyor De Neu, ha tingut un munt de fills
però cap és blanc. Li preocupa? Sí, ui, li preocupa molt. Ostres, feia molts anys
que no el veia. El recordaves o no? Sí, més o menys així, sí, sí. I això, quan vaig veure aquest gag
em vaig quedar fascinada. Em va fer molta gràcia. I des d’aquell moment,
quan em preguntaven: “I tu, nena, què vols ser?” –que jo no sabia ni que existia
la professió de guionista–, deia: “Jo vull fer coses divertides amb l’Andreu Buenafuente”. Que bo!
Ja escrivies? No, si tenia 11 anys! No, no. I… o sigui, que volia
que la meva professió fos aquesta, treballar al costat d’aquest senyor. Entenia que s’hi podia treballar,
perquè treballava a la tele. “Hi deu haver gent allà, treballant.
Algú deu fer el programa”. Vas acabar treballant amb l’Andreu. Vaig acabar treballant amb l’Andreu, que era els meus Backstreet Boys. Vull dir, jo, aquest senyor
el duia a la carpeta. L’emoció la vaig haver de controlar
perquè no es pensés que era… que era una tarada. A ell no l’hi vaig explicar mai:
“És que jo et duia a la carpeta”, que és trist, no? Però és veritat?
Sí, sí. Duies l’Andreu a la carpeta?
Sí, sí. Qui més hi havia a la carpeta?
Tot El Terrat en general. En Fermí, l’Oriol…
Sí, sí. I jo? I jo? Quan feies d’Hornillos ja era una mica més madura intel·lectualment. Però sí, així com les altres anaven amb els Take That de l’època, jo era: “L’Andreu, que guai!” No el tenia ningú més;
no era molt popular. I la primera vegada que et trobes amb ell cara a cara? Home, controlant-me.
Ja tenia una edat, 20 anys. I em vaig controlar, perquè volia quedar-m’hi
i fer-hi carrera, allà. I sí, va ser així. Ara tu explicaves
que te n’adones que fas riure, però adonar-te que ets bo
escrivint per fer riure no sé si és tan evident. Perquè tu ets en un sopar
o amb uns amics, expliques una cosa i la gent riu. Però com saps
que ets prou bona escrivint? Quedarà molt trist. No era una nena “enratonada”;
tenia els meus amics, però… Ai, que comença malament, l’anècdota. No, però quan vaig intuir
que m’hi volia dedicar, a això, vaig començar
a escriure pel meu compte. Amb 11 anys. Potser una mica més. 13, 14. Quan feia l’ESO em vaig ajuntar
amb un grup d’amics i aleshores fèiem paròdies
de programes, ens gravàvem nosaltres mateixos… Escrivia monòlegs que evidentment
no han vist mai la llum. I l’hi vas ensenyar a l’Andreu?
No! Ell no ho sap, això. Si veu el programa
ho està descobrint ara i pensa: “Vaig treballar 6 anys
amb una tarada, amb una tarada mental”. Deu donar gràcies
que no el vaig matar. Però sí, sí, feia les pràctiques,
escrivia, fèiem gags i els gravàvem… Vull dir, si al Batxillerat
no t’ho ensenyen, vaig pensar: “Doncs ens farem autodidactes, tu.” I vosaltres fèieu riure o no?
Tu feies riure? Te n’adonaves de petit
que feies riure? A l’institut. A l’institut;
molt per passar les hores. Perquè no m’interessava res
del que ens explicaven allà. I llavors suposo que vaig trobar
una manera de ser volgut pel grup, que era fent riure. Però en cap moment vaig pensar
a guanyar-me la vida fent riure. A partir dels 23… Collons, si que vau anar tard! Jo vaig fer un espectacle a Arbúcies de teatre. Però què feies, abans de fer riure?
Jo era peixater. Aquesta és la part que no fa riure.
Sí que fa riure. És el to, és el que dèiem. És el to. Era peixater. Venia sardines
i musclos i tot això. I els meus amics es van posar tots
a festejar i em vaig quedar bastant sol. Hi havia un grup de noies
que feien teatre i vaig dir… ¡Anda! “Anirem allà a passar els vespres”. I van dir: “Farem una obra còmica”. I es veu que feia molt riure. I vaig dir:
“Hosti, això m’agrada molt”. I a casa meva vaig dir:
“Me’n vaig a estudiar teatre”. El pare em va dir: “Vine, vine,
que hi ha una peixateria. Demà a les 6 del matí a…” L’any següent vam fer un drama i… La gent reia?
No. No, allò va estar bé
perquè la mare em va dir… –perquè jo insistia–, em va dir: “Ara he vist que…” Ella em veia a l’escenari
fotent un drama; rient, no. Perquè està mal vist.
Esclar. Llavors vaig anar a Girona
a estudiar música i teatre. I… Perquè jo volia ser músic,
en el fons. Però vaig veure que la música són moltes hores d’assajar i de treballar. I el teatre, al segon dia… Al segon dia de classe
vaig sortir allà, em vaig presentar
i la gent va riure. I vaig dir: “Hòstia,
potser això és més fàcil”. “Potser no cal estudiar tant
per fer riure”. És que foteu riure,
tu i el Xuriguera. A partir d’aquí ens vam conèixer
amb en Xuriguera. I, sense adonar-me’n, perquè havia fet 10 bolos de teatre amateur, de cop i volta
em trucaven de premsa… “Perquè vosaltres…”, “sí, sí, portem uns anys de carrera”. Hem fet 10 bolos al poble! I és una sort, és un luxe que… Bé, i un do, no?
És el que dèieu abans. Si el tens, el tens.
I si no el tens, no el tens. Sí. Jo em vaig adonar
que feia riure… Ja veuràs… Que és burra. Digues. Sempre, sempre. Jo vinc d’una família
que són molt divertits. Llavors, per mi,
riure era una cosa com molt… molt normal. Però recordo un dia clau
que jo explicava una tragèdia, d’una cosa que m’havia passat, i dic: “Ep, potser faig gràcia”. I ja es va convertir
en la meva vida, fer riure. Però aquesta és una altra, perdona. Que la gent que fem riure,
almenys a mi em passa, no tothom et pren seriosament. No, no, sí. Sí, sí. A vegades et passa que dius… Jo què sé, en una benzinera:
“Què costen els xiclets?”, “Ha, ha, ha”. “Què costen els xiclets”,
quina merda d’acudit és, aquest? O amb algun conegut: “Tio, estic preocupat
perquè el vàter no em funciona.” “Ha, ha, ha!” Cony, és un problema, per mi,
que no funcioni! I a vegades passa que tens,
el que dèieu abans, una manera de dir les coses
que és graciosa però que no sempre vols
que ho sigui. A mi em passa que,
si hi ha un sopar d’amics: “I vindrà a sopar una guionista
del ‘Polònia’, que ja veuràs.” I després, esclar,
les expectatives són… Perquè jo, de normal,
no vaig dient acudits. Per mi és un treball
que l’he de pensar. Vull dir, és una feina. Em poso davant de l’ordinador,
miro les notícies i… “Em sembla que això pot fer gràcia.” A mi el que m’agrada més és algun cop anant pel carrer
amb en Xuriguera i tens una actuació en un poble… Recordo a Blanes un matrimoni… Havíem fet proves de so
i anàvem a menjar abans del bolo, i ens trobem un matrimoni. I l’home diu: “Avui riurem, eh!” I en Xuri i jo diem: “Sí, esperem que sí. Ja ho veurem. Ja tenen les entrades?” I la dona diu: “Jo no. No, és
que a mi no m’agradeu gens, nois”. I nosaltres: “D’acord, molt bé”. “Jo sí, jo sí! Ella que es quedi
a casa, si vol. Jo em pixo de riure amb vosaltres.
Ella no us suporta.” I tots dos allà aguantant: “Dona, no passa res. Jo potser tampoc la suporto a vostè, però és allò…” És brutal. Passen unes coses
molt divertides, amb la gent. Tenen aquesta sinceritat
que no els demanes, però la tenen. Sí, sí. A mi em va passar l’altre dia. “T’has tallat els cabells, eh?
No et queda bé.” És que trenquen totes les normes
de la cordialitat. Diu: “Ja ho veus
que no puc ser més franc.” Doncs posa’t la franquesa en un lloc molt concret que estic pensant. Dius: “Entesos, bé.” Però aquesta sinceritat és amb
la gent famosa, amb els actors. No passa amb les altres professions. Jo no me’n vaig a la Seat i dic: “Aquests cotxes que feu
són una merda.” Ni se t’acudiria. Perquè no el tens a casa teva
quan estàs sopant. Suposo que deu ser això.
No el conec, però… És que mira, per exemple.
No, no, espera. Mireu aquests dos. Mireu aquests dos i digue’m tu si no tens la sensació
que és com si fos família. Si els tens a casa i et fan això, dius: “Després, pel carrer
li diré qualsevol cosa”. El Xuriguera i el Fel,
al programa “Collita pròpia”, se’n van a veure unes monges
de clausura, a veure quin menjar fan. Tot d’ametlla i fruits secs. Treballen molt el fruit sec,
aquestes mosses. (dona) Ave Maria Puríssima. Sens pecat fou concebuda. Vostè on és? Jo, aquí, al torn. Ah… I com és que no ens veiem? Porque está el torno aquí.
Nosotras somos monjas de clausura. Ah, sí? Sí. I llavors, per agafar les pastes,
com hem de fer-ho? Un momentet que li dono la clau,
i passen al locutori. Hòstia! Meva! -Mano derecha al fondo.
-Sí. Aquesta? (dona) ¡Mano derecha! ¡Esa, no!
La de enfrente de la derecha. ¿Y cómo nos ve, usted? (monja: riu) -Buenos días.
-Buenos días, ¿qué tal? Al final ha acertado con la puerta, ¿no? ¿Cómo están? Bon dia tingui. Què tal, com estan? Mucho gusto. Hola, hermana, buenos días. Sor María Estela y sor Clara María. Xuriguera i Faixedas.
Som d’aquí, de Catalunya. De Torroella i d’Arbúcies. Estas se llaman
“alegrías de Jerusalén”. Estan divines, eh! Aquí vienen más. Està ple de monges, això. De esta caja roja
pueden probar todo lo que quieran. Ara! La caja roja de la monja. En la caja roja
siempre hay la sorpresa. Le meto mano, ¿eh? Mete, mete. Pues besos a… Bueno, besos… Nos despedimos. Que bo! Sí, teniu un tarannà que fa riure. Jo, és que…
Et costa veure’t? Sí, sí.
En tinc un altre. No, no. Hosti, no ho miro mai. A més, què fem, tio! Però ha sigut un luxe. Porto 20 anys treballant amb en Xuriguera i… A mi és el tio
que més m’ha fet riure. És un tio
que té una màgia molt especial. Hi havia un espectacle
que ell hi sortia i estava 3 o 4 minuts,
depenent del bolo, s’hi podia estar l’estona
que volgués sense dir res. Posant una cadira, asseient-se,
traient-se les sabates… I la gent plorava de riure. I hi ha un punt que dius: “Això, d’acord,
sorties per la tele”. No, no, quan havíem fet bolos
per Espanya, que allà no sabien qui érem, bolos d’aquells a Bilbao o així,
en teatres petits, de seguida connectava amb la gent. Té una capacitat… I a ell li passa molt que… que fora de l’escenari
no té cap pretensió de fer riure. Però anem a dinar, ens asseiem i fa: “Perdona, quan puguis…” I ja li vénen rient. “Hòstia, és que amb aquesta cara
que fots…” “Perdoni, senyora,
tots fem cares rares.” No és això. És la manera de dir,
la manera de fer. Hosti, per mi és el millor clown
que hi ha actualment. I aquí podíem tallar, però a l’escenari nosaltres jugàvem
molt a improvisar. Si passava alguna cosa, passava,
i anàvem a jugar. I esclar, bolos d’aquells
d’acabar mig girats… de no poder de riure. Per mi era el plaer màxim. No només fer riure sinó que, a més
a més, rèiem nosaltres, també. Em fa riure molt, en Xuriguera. Ara, quin gust sentir actors
que els agrada riure en escena, perquè normalment és
com una cosa prohibida. No sé si ho sabies però a La Cubana us tenien presents, no? Teníeu present
el Teatre de Guerrilla. I tant, i tant. Érem uns quants que ens reuníem als camerinos i jugàvem a imitar-vos. Hosti, que bo.
Sí, sí. Éreu com… Era l’època vostra
i del Xavi Bertran. Ah, sí, i tant!
“Lo Cartanyà”, no? “Lo Cartanyà”, sí, sí.
Us imitàvem. Però a La Cubana
també improvisàveu molt? O és un mite? A l’escenari s’improvisa… Dintre de l’espectacle s’improvisa
menys del que la gent es pensa. Perquè hi ha un guió
i l’has de seguir, perquè hi ha entrades molt ràpides
i tal. Però hi ha uns trossos sempre
d’espectacle que allà has d’improvisar, perquè és contacte directe
amb el públic: o els has de vestir,
o els has de fer actuar… Llavors, aquí sí que… També penso que deu ser difícil fer humor quan no estàs de bon humor. No sé si hi ha algun dia que tens alguna cosa realment dura emocionalment i dius: “I ara he de sortir a fer riure?” Això ens passa molt.
“Ridi, pagliaccio”. Jo recordo un bolo que em truca
ma mare 5 minuts abans de començar dient que mon pare té un tumor
a la panxa així de gros. Uau! Al final no era un tumor; està bé.
Viu, està perfecte. Però no podia dir: “Bé, senyors…” Això m’ha fet gràcia. El tumor o que estigui bé? A mi em parlen de morts i de caques
i ja… Doncs espera la que explicaré jo. Et descollonaràs. Me l’estimo molt, el teu pare. Digues, digues. I viu, encara més. Viu, encara més. Doncs no podia suspendre el bolo. No era una oficina per dir:
“Hosti, tetes, he de marxar”. I llavors perds capacitat
de fer riure? Jo, en aquell moment, sí. Però això és l’extrem. Hi ha vegades
que estàs de mala llet, que t’has enfadat
amb la teva parella, que… Que tens unes dècimes de febre. Que et trobes malament,
que et fa mal el que sigui i… Que t’han operat de fimosi.
(Fel) Per exemple. Bé, això encara em faria gràcia. A mi em va salvar.
Jo dic que l’humor… Parlar de fimosi
i que et va salvar la vida… No tindria fills, ara, o els tindria però encara
me’n recordaria del mal. Però hi ha una actuació…
Tu estàs operat de fimosi? Sí, ja t’ho he explicat molts cops.
Sí, sí. Ja ho saps que és de les coses
que m’agrada explicar. Sí, sí. Va, segueix. Li agrada treure punta. Doncs en un bolo, abans de començar,
truquen al meu mòbil… i també m’avisen
que els meus pares són a l’hospital i que havien tingut
un accident de cotxe. I dic: “D’acord, però estan greus?” “No et podem dir res. Vine.” L’1 de juny, que som a Llagostera, en Quim va sortir a l’escenari: “Hem de suspendre.
Hem de marxar a l’hospital.” La meva mare havia mort
de l’accident i mon pare va estar un mes i mig
en coma. I durant aquest mes i mig,
això era un dimarts, dijous vaig enterrar la meva mare
i dissabte ja pujava a l’escenari, perquè teníem tota la gira d’estiu contractada. I hi havia un punt
que allò em salvava. -Aquella hora i mitja…
-Era teràpia. Fins dos minuts abans
tenia el meu pare al cap, si encara seria viu o no seria viu,
perquè n’estàvem pendents. Passava aquella hora i mitja i no
hi havia ni pare ni mort ni mare; no hi havia res. Era acabar i després desmuntar-me. Perquè havia d’anar un altre cop a la Vall d’Hebron a veure mon pare. I esclar, acabaves el bolo
i llavors t’esperava gent, havies d’anar allà, unes fotos… “Hòstia, que bé que us ho passeu!
Ja se us nota, qui us va parir.” I tu, allà: “Sí, sí, molt bé”. I pensaves: “Si sabessis que fa
quatre dies he enterrat la mare, i que tinc el pare
que no sé si viurà…” Però això, si m’hagués dedicat
a una altra feina, penso que hauria estat terrible. Saps? Tot el dia allà treballant,
pensant. En canvi, el fet d’anar de bolos,
el fet d’haver de fer assajos, el fet de fer aquesta feina
i veure la gent rient, doncs era una hora i mitja
que jo desconnectava molt. I aquest mes i mig va ser molt dur. Perquè puges a l’escenari
que a qualsevol moment… Jo tot el dia mirava el mòbil. Potser em truquen perquè hi vagi,
que el pare també s’hi ha quedat. Això també és un cas extrem, però per molta gent
l’humor és un escut. Per dir coses que no t’atreveixes
a dir normal, per fer… És com “ha, ha, ha”, i pum!, la dic. O al revés,
per encaixar notícies xungues. Jo, per exemple, el meu cervell… No, ja havia acabat.
Ja has acabat. El meu cervell, me n’he adonat,
pensa ja en clau d’humor. O sigui, jo recordo una amiga… que es pensava
que jo m’inventava la meva vida. Explicava coses i em deia: “Això
no ho has viscut; t’ho inventes”. I un dia anàvem juntes,
vam arribar a casa seva… i vam explicar als seus pares
el que havíem fet aquell dia. I ella: “Hem anat aquí, molt bé”. I ho explicava jo, exactament
el mateix, i els pares reien. Però no perquè
jo volgués fer gràcia, sinó perquè la meva manera
de veure la vida ja és… Ja li dono la volta. Per tant,
per mi la tragèdia té gràcia. Sí, sí, és que… Però no has rigut
amb la seva història. Per respecte i perquè no el conec,
que si no… Esclar, amb ell… Si en Xuriguera fos aquí,
no hauríem acabat. La conversa. Hauríem rigut. A ell li va passar el mateix. Durant aquests 20 anys ha enterrat també el seu pare i la seva mare. Fèiem un espectacle que teníem un alemany, una anglesa i una francesa, un espectacle que es deia “Europa”, que els 3 homes ens canviàvem allà
i tots 3 no teníem mare. I llavors, d’això vam riure molt. De dir: “Los actores sin madre”,
li dèiem al Hans. “Hans, somos los actores sin madre”,
i ens descollonàvem. I al final penses que això t’ajuda,
et protegeix, perquè, si no, allà, en un teatre,
en un camerino fosc, amb fred, pensant que cap té mare,
que… que potser no cobrarem. M’ha fet riure, això.
Et ve una tristesa… Ara podem riure, Mònica. I com et protegeixes?
Posant-hi humor. Bé, l’humor negre és precisament
per això. Però això ho pots fer
amb uns codis… Ara ella no ha gosat. Però si d’aquí dues hores
ho torno a explicar, riem tots. Per què? Perquè són riures que pots fer amb una sèrie de gent. És el que dèiem.
És una qüestió de complicitats. I social, evidentment. Diuen que la comèdia és
la tragèdia més temps. Sí, sí, exacte. Explica allò de la fimosi. (Júlia) Que riurem tots. Escolta, a tu t’agrada veure’t? Jo em poso molt nerviosa, però… (Jordi) Però nerviosa rotllo
que ens atacaràs o…? Aaaaaah! No. Un gos.
Ai…! Això és el “busca, Peligro”?
“Busca, Peligro”. Te’n recordes? Busca, Peligro. Busca, Peligro, busca, Peligro. Va, busca, Peligro.
Busca, Peligro! Perdoni, Assumpta Quatremes.
Què tal? Hola. Què passa? Bé, que estic treballant
per l’escenari. A veure, és que hi ha…
(inintel·ligible) No l’enteníem fa un munt de dies.
Ara, menys encara. Pot parlar a poc a poc?
Sí. Estic treballant pel Centre Nacional d’Investigació. Està treballant pel Centre… Nacional d’Investigació.
(inintel·ligible) Están renovando agentes. Ah, están renovando agentes.
D’acord. Ep, veu alguna cosa! Què estàs veient? Digue-m’ho a mi! Digue-m’ho a mi, digue-m’ho a mi.
Veu alguna cosa. Digue-m’ho, digue-m’ho.
On està, el Peligro? Escolta, el Peligro, on està? Molt bé, això és
una “galleta de la verdad”. (inintel·ligible) Diu que no. No passa res. Que bo! Hosti, té anys, això, eh! Té anys. El que és xulo
són aquests petits moments en què has d’improvisar, no? Que el gos se’n va cap allà i tu has de fer alguna cosa
per salvar la situació. Aquests moments són màgics
perquè pots sortir del guió. Si et surt bé, és or, allò! A mi m’encanta, improvisar.
M’encanta. Però és veritat que hi ha vegades
que improvises i queda allò “sin pena ni gloria”, i a vegades que és un castell
de focs, que tothom riu i penses: “Avui estic…!” I la Mònica és molt bona improvisant, i l’Andreu, en això és un geni. L’Andreu és un mestre de cerimònies que et pilla i que et redirigeix,
que et segueix i que et fa jugar. I quan veu que no, tira milles. Però la Mònica, en això… Jo crec que això és escola Cubana. La Cubana té tant d’ofici
i tant de carrer que improvisar… I això ens agrada, a nosaltres. Cada vegada que improviseu
un guionista plora. Sí, però en la vostra defensa
haig de dir… que a mi em pregunten sovint:
“Improviseu molt?”. Al “Polònia”?
Al “Polònia” i al “Crackòvia”. I jo dic: “La veritat és que no”,
perquè és veritat. Al “Crackòvia” i al “Polònia”
improvisem ben poc. Perquè aneu de cul,
entre altres coses. -Sí, però en general…
-Perquè els guions estan bé! Molt bé. En general, perquè els guions
són molt bons. (xiula) Una llança en favor dels guionistes. Ningú s’hi ha sumat. I em semblava
molt trist sumar-m’hi jo. Jo t’he de dir que… Que no m’agrades. No. Tu vas fer un gag
del qual n’estàs molt contenta. Perquè és molt bo i, a part,
no hi va improvisar ningú. ¡Quita, Bustos! -De qui feia, jo?
-De Rato. # Gürtel, Mercurio, ITV… # Bravo!
Bravo! Tu sorties fent de…? (xiula) On és la línia de…,
on ja no puc atacar més? Hi ha un moment que la sàtira
o ataques o no funciona, però hi ha una línia
que no pots passar. No tens la sensació que si a tu
no et coneguessin, atacaries més? O sigui, des del lloc del guionista, amb tot el mèrit que té i que jo admiro molt perquè en seria incapaç, hòstia, fan el guió
i se’n van cap a casa. I el polític veu en Jordi
fent allò. No sap potser qui és la Júlia
o potser sí. Nedar i guardar la roba. Té aquest anonimat que et pot permetre
dir les animalades més grosses, i que ho diuen, eh. Insisteixo que ens posem
amb la seva figura pública, amb la imatge que donen, no ataquem a nivell personal. Dius: “Ostres, on és el límit?” Quan et sents còmode escrivint,
o no. Hi ha alguns tipus de bromes
que de vegades et surten, perquè a les reunions de guió dius
absolutes burrades. Dius: “No ho diré,
aquí sí que s’ofendria”. -Pots fer humor de tot, eh.
-Sí. El que passa que hi ha humors
que a mi no m’agraden. Quin no t’agrada? Fer humor amb una càmera amagada,
per mi això és de covard. Fer aquells programes que es fan
–aquí a TV3 no es fa–, l'”Inocente, inocente” i aquestes coses que fan bromes a algú… que no sap
que li estàs fent broma, a mi això no m’agrada. És a dir, al “Caiga quien caiga”,
s’anaven a fotre amb un polític… amb una càmera així, i és:
“Vinga, va, lluitem”. Hosti, dir-li a una iaia
que no sap que l’estan gravant… “pozí, pozí, pozí” o…, hòstia, a mi em fot
molt nerviós. Sí, és d’aquelles coses…
que jo no faria mai, saps? No m’interessa, no… Que no vol dir
que no hi pugui riure, quan ho veig. Home, esclar! Com quan algú cau,
que fa molt de riure. Exacte, sí, sí. A mi, particularment, és un humor que no em fa gràcia. No vol dir que no es puguin fer acudits de gent grassa o lletja. Mentre no es passin
segons quines fronteres, mentre no siguem
inconstitucionals…, i tinguis el teu públic –l’humor, com deia ell, és
una qüestió de tenir el teu públic. Tu no fas acudits
per fer-te gràcia a tu, és un tipus de relació social,
tu fas humor per fer riure l’altre. Si tens algú que riu…, tira. Vull dir, si la gent no riu,
ja rectificaràs. Jo puc pressionar més,
però si no em riu el públic… Jo, sobretot, provaré de conèixer
per quin públic treballo, fer-me una idea
d’aquest públic tipus: “És una persona d’aquesta edat,
té aquests coneixements, té aquests referents, sap això d’actualitat, s’informa pel TN…”. Tu t’intentes
imaginar l’espectador, perquè, a diferència de vosaltres,
jo no els veig. Jo escric
i no sé si funciona o no. I quan ho veig, hòstia, hi ha coses que a mi em fan mal, o que “aquí potser sí,
que hem pressionat, i no cal tant”. Amb el Duran m’ha passat.
Sí? M’encantava, escriure pel Duran.
M’encantava. I alguna vegada sí que deia: “Ai, ara aquest senyor, a casa seva, allà, vols dir?, amb la seva dona,
es miren i…” De l'”Space Oddity”, no?
L'”Space Oddity”, precisament. Amb aquesta, per mi va ser: “Ostres…!” Perquè ja estava molt al final
de la seva carrera. Ja s’havia fotut aquella hòstia
tan gran Unió, i penses: “Ai!” Sí, ara, no?, després de 8 anys
de pressionar-lo. Ara et fa pena, no?
No em justifico. I si algun dia el Duran vingués
i em digués: “No et suporto”, jo li diria: “Esclar”,
també has de saber-ho encaixar. “És evident que no et caic bé
i que no t’agrada el que faig”. Al Pichi Alonso no li feia
puta gràcia, que l’imités. Ah, però si estava molt bé, allò! Ara som col·legues i jugem a golf, precisament, però no li feia gràcia,
no li feia gens de gràcia. Però per què? Quina part
li molestava, allò…? Allò de l’aire aquell
que et quedava endintre, o…? Allò era molt bo!
Jo he rigut tant, tio! Era com una aigua amb gas…
Un vichy. És que el Pichi Alonso és
d’aquells casos… Jo sempre dic que jo sóc…, jo faig paròdia,
jo no sé imitar bé. Sí, això es diu, es diu. No ho dius per curar-te en salut.
Sí, sí, sí. Sinó perquè el Pep Plaza és
un clonador, l’Oriol Cruz és un clonador… L’Ivan Labanda…
El Latre és increïble. Jo agafo l’essència, i el Pichi és un paio molt difícil d’imitar. El que passa
que un dia el vaig pillar que… (tots: riuen) Havia menjat allioli, i vaig dir:
“¡Te pillé!” Però jo tinc constància que a ell, passant per algun institut, li cantaven: # Göteborg! # I no li feia gràcia. Al final, va venir al “Crackòvia”, va jugar i tira milles. I el Puyol què et va dir?
El Puyol, feliç. De fet, el Puyol va ser un punt d’inflexió al “Crackòvia”. Que una estrella com el Carles Puyol jugués amb nosaltres, va ser una empenta brutal. Amb el Carles,
de putíssima mare. Va, veiem un Puyol, va. -(detector: piip)
-Ai, perdó. Les crosses,
no me’n recordava. -(detector: piip)
-El rellotge. (detector: piip) -Pedro, vés tirant. Serà un moment.
-Sí, vale. (detector: piip) És que porto una placa
per una fissura del turmell. -(aparell: piip)
-Un cargol per un esguinç. -(piip)
-És d’acer inoxidable. -(pip-pip)
-Això deu ser d’un… És igual! Prefereixo
no saber-ho. -(piip)
-Fractura de tíbia. -(piip)
-I fascitis plantar. Si ho passes molt de pressa,
pots fer música. Mira. # # # Espera, mira, aviam
si coneixeu aquesta. # (“techno”) Quina tonteria, eh. # -Molt bé! Oleee!
-Oeee! Hosti, saps què em passava,
en aquella època? Amb el Carles vam tenir
molt bon rotllo, i quedàvem de tant en tant
per dinar i per sopar. I aquí, hòstia, aquí… la part personal ja em tocava una mica, perquè aquí ens n’enfotíem
que tenia moltes lesions. Era d’aquells gags
que em sabien greu, saps? Perquè no era gaire exagerat,
el que dèiem, però… Si hagués sigut un altre jugador,
me la fotia, però amb en Carles
em sabia una mica de greu. Us ho passeu bé,
amb la vostra feina, no? I tant.
Sí. Vull dir, no patiu.
Sí, sí, també es pateix. A més, amb la comèdia sempre hi ha aquella cosa de… que si tu fas un drama i no ploren, no passa re. Si fas una comèdia i no riuen… És un drama.
És un drama. És un drama, sí, sí. I pateixes: pateixes pels horaris,
pateixes per si el text t’agrada, pateixes per si tens bons companys,
pateixes per moltes coses, també. Per si agradarà,
per si no agradarà… Amb el temps, agafes consciència
de què farà gràcia, què no, però sempre hi ha un punt de… La funció, quan arribes,
està per fer. Dónes felicitat, els comediants donem felicitat; això és bèstia. -Però també té un punt de…
-Sí. Sí, sí. “M’agrada, et faig riure, jo, eh?
Sóc supergraciós!” Per què ho feu, això? Això de voler fer riure als altres?
Ho feu pels altres o per vosaltres? És altruisme o vanitat?
És totes dues coses. Jo crec que hi ha
una mica de tot. Té una cosa de narcicista absoluta.
Tant no ho diria. Sí…
(riu) Té un punt… té un punt
que et posa, té un punt que… Hòstia, al final ets tu i públic,
encara que sigui una persona. Encara que sigui una persona
del metro que li facis una broma, ets tu i públic, i si són 600 persones
és l’hòstia; si són 500.000,
a la tele, millor. Però té un punt d’altruisme. Té un maco d'”hòstia, vull
que siguis feliç una estona, vull que t’ho passis bé”. “Vull que, aquell moment
que estàs fotut… perquè no sé què et passa a la vida,
te n’oblidis” –com a tu et passava actuant,
doncs a l’inrevés. Té un punt d’altruisme,
perquè dónes…, és que dónes felicitat,
els comediants donem felicitat; això és bèstia. -Però també té un punt de…
-Sí. Sí, sí. “M’agrada, et faig riure, jo, eh?
Sóc supergraciós!” És una barreja. Jo m’ho prenc com una feina. I a mi m’encanta
dedicar-me a això, però el dia que no m’hi pugui dedicar, obro una truiteria. Vull dir…
Ja. Doncs jo no. Perdó, eh.
Sí, digues, digues. Mai podria deixar de dedicar-me
a l’humor, mai. Mai, mai, mai, mai. Ja t’asseguro que moriré dedicant-me a l’humor, sigui com sigui: escrivint, actuant, cuidant avis,
traient gossos… Com sigui, però sempre em dedicaré
a l’humor. Jo no sé si, per exemple,
pujar a un escenari, potser fa 3 anys que no hi pujo –a la ràdio i la tele, sí,
però a l’escenari, no. I no sé si sempre em dedicaré
a això, però has dit una cosa
que sí que hi estic d’acord. Jo ara tinc un restaurant
amb un soci, que és cuiner. És el seu ofici, el meu no,
però, en canvi, sóc molt feliç allà quan veig
que la gent entra amb un estat i surt amb un altre. Un servei d’un restaurant és igual que una funció de teatre. Sí, i tant.
Esclar. Tu t’ho prepares tot, tothom està
al seu lloc, entra el públic, una hora i mitja o dues de tensió,
de tu donar el màxim de tu, des de dins la cuina fins al servei,
que has d’estar content… i intentar que s’ho passin bé. S’acaba el servei,
allà no aplaudeixen, però et donen la mà: “Hòstia, tornaré, m’ha agradat molt”. Hosti, pujar a l’escenari, no ho sé, però el que et deia abans: a la vida necessites aquesta cosa
que hi hagi humor sempre, que la gent estigui bé
al teu voltant. Penso que això és, igual,
una carència, o és una manera de ser que,
si no fos per això, com em relaciono jo
amb l’altra gent? (Jordi) Però segur que quan venies peix era el mateix. -Sí…, sí.
-També tenies un públic. Sempre, sempre. I vaig tenir un pub,
i quan hi rumio, penso: “Sempre he fet coses
de cara a la gent, i sempre intentava que la gent
que venia, marxés més contenta”. I llavors dic: “Si jo no tingués aquestes ganes de fer això, igual jo seria bastant idiota”. -(Jordi) Segurament, segurament.
-(tots: riuen) Vull dir que, això que deies,
que sempre hi haurà humor, segur. Perquè va amb la teva manera de ser.
Esclar. -(Jordi) És veritat.
-I per què hi és, això? Potser per protegir el teu entorn. Si no hi hagués l’humor, potser
no t’aguantaria ningú –a mi, eh. O no t’aguantaries tu mateix.
O no m’aguantaria jo mateix. Tot seria molt dramàtic
i tot seria molt recargolat, i en moments d’aquests,
hi foto humor i tiro. I potser hi ha gent més senzilla
i, com que no es recargola tant, no li cal treure aquest humor
per sobreviure. Però tenir sentit de l’humor no és el mateix que tenir bon humor. -Són dos coses diferents.
-(Fel) Esclar, sí, sí. Al dia a dia jo sóc
una persona seriosa, sóc una persona, per treballar,
molt obsesiva, molt quadriculada, molt ordenada en la neteja… Jo arribo a casa i em costa desconnectar; una cosa no té a veure
amb l’altra. No t’imagines algú fent humor
i amb aquestes característiques. Jo tinc sentit de l’humor,
però no sóc una persona… que tingui especialment bon humor
o que caigui bé a la primera. A mi, quan em presenten algú,
sóc seca, sóc distant…, em costa relacionar-me. Sóc… tirant a rància. En canvi, jo crec que els 3 que som actors i actriu, en el meu cas, jo estic molt temps
de bon humor. Si no tinc una malaltia
o algo molt xungo, jo, de 30 dies, 26 estic
de molt bon humor. Que bé.
No us passa, a vosaltres? No, jo no, jo tinc…
Ho procuro, però… Jo també, faig esforços. El meu subcons…, hi ha moments recargolats… Sí, aquesta som la banda recargolada, i aquesta seria la banda…
…bon humor. Però, en canvi, sempre procuro que al meu voltant hi hagi bon humor. -Però, sol, puc arribar a…
-La gent com nosaltres és una merda! Si tots sortim igual… Puc arribar…, hòstia, a un drama,
dins el meu cervell. I com a espectadors, sou
bons espectadors? Sí, de comèdia, sí.
A mi m’agrada, riure. Tu, per exemple, que fas comèdia, dius: “Ui, ui, això no”? (bufa)
Jo sóc mal… No em surt el grill. Jo sóc mal espectador de teatre,
moltes coses no m’agraden. Però, amb l’humor, reconec
que sóc d’extrems; que m’agraden des dels Monty Python
més “surres” i més sublims, fins a Los Morancos. Ja.
Mm-hm. Hi ha vegades que ric, amb els Morancos, què vols que t’hi digui? Sí, sí, sí, sí.
(Fel) Sí, sí. Jo també, eh. “¡Joshua!”…, no?
Hi ha coses que em fan gràcia. Jo no, eh, ho vull deixar clar:
no ric, amb Los Morancos. I per què…?
No et fa millor persona, això, eh. No, però m’agradaria deixar-ho clar: papes, no ric amb Los Morancos. A mi em fan riure moltes coses.
Moltes coses. I és allò que dius del clown. Un dels dos, el més jove,
trobo que és un clown, que és sublim. El que fan és de traç gruixut,
però em fa molt riure. I em fa molt riure l’Andreu,
i els Groucho Marx, i el Buster Keaton,
i Faemino y Cansado, i… I tot.
I “Muchachada Nui”. Per què considereu que és important la vostra professió? Per què és necessari el que feu?
(Fel) Hòstia… És necessari?
(Jordi) Sí, sí. -Som els bufons moderns.
-No, no… Tinc la sort de poder-me dedicar
a fer riure. Però… sí, esclar, però penso: “Hòstia, les infermeres, els metges, això sí que és important”. Hòstia, Fel, i nosaltres també.
I nosaltres també. -I nosaltres també.
-Sí, també, però nosaltres… La infermera, quan ha treballat
12 hores, i arriba i veu això… (Jordi) Necessita riure, eh. N’hem fet una professió, d’això,
i està molt bé, però cadascú, en el seu àmbit,
ja té els seus… -Correcte.
-Les seves persones. La seva gent que li fa gràcia. Si tu arribes a casa i no tens tele, tens els teus fills, que et donen aquest punt que dius:
“Tots els maldecaps són fora”. Nosaltres som com un a més a més
–jo ho veig així. Jo no em dono tanta importància
per dir si la nostra professió és important o és imprescindible. Jo no ho sóc,
però la nostra professió ho és. No ho sé, jo és que penso que…
–i em trobo bé, eh–, però els metges, els admiro molt,
i les infermeres. Esclar, sí, i tant, i tant. Una infermera, dius: “Que hi siguin, i que ens cuidin”, i els metges. Nosaltres? Està molt bé, però ells han d’estar molt ben pagats. Nosaltres també, eh,
perquè si no… M’entens? No sé si m’explico
o m’he liat massa. Una mica, la gent de l’humor,
també som infermers. Sí. Sí, sí. No és com a concurs
de qui és més important que qui, perquè totes les professions,
tot, a la vida, és important. El vostre tarannà també és molt: “Hòstia, és una sort fer això”. Com que m’he trobat, a vegades,
que hi ha aquest punt de… “sort dels actors”… Això és el que tu vols frenar.
Jo, això, no m’agrada. Com, com?
Aquest punt altiu. Ah, esclar, esclar. I això, a mi…, sempre intento distanciar-me’n, no m’agrada gens,
estar dins aquest sac. Jo ho visc
des de l’agraïment, eh. Per mi, cada dia és: “Gràcies
per tenir aquest humor”. “Gracias por este sueño”.
“Gracias por este sueño”. “Gràcies perquè, qui sigui,
em fa fer riure”. Sí, sí. Família…
Jo no penso marxar. Pel bon humor.
(tots) Pel bon humor. Salut.
Salut. Explica allò de la fimosi.
Mm-hm. Ja ho explicaré. Què vas fer
amb la pell que et va sobrar? Un bolso per la meva dona. Tu, Roger, t’he explicat mai
el postoperatori de la fimosi? No, no m’expliquis més de la fimosi!
És que és superinteressant. Que vas fer un bolso, amb la pell sobrant, per la dona… Però em van posar
una tira adhesiva aquí. És igual, és igual… La vols veure, la marca?
No, què he de veure?! Ho ensenyo, no costa res.
Va, sí que ho vull veure. No, no ho vull veure!
Té, t’ho ensenyo, Roger. No marxis, que t’ho ensenyo, home!
Calla! Pesat!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *